Les Falles de València no escapen a la tendència sostenible i mediambiental i ja experimenten amb figures impreses en tres dimensions, fetes de palla d’arròs i serradures, una metodologia i uns materials que no generen residus tòxics i es cremen de forma ecològica.
La comissió Menorca-Luis Bolinches es puja aquest any al carro d’aquesta avantguarda fallera i per primera vegada incorpora un ninot fet amb aquest mètode, que ja va estrenar la falla municipal en 2017, gràcies a una recerca de la Universitat Politècnica de València (UPV) que podria convertir-se en el nou estàndard de creació de falles.
Aquests productes es barregen i creen una pasta molt lleugera que s’endureix després de passar per un procés d’impressió de capes en tres dimensions, que permet un millor acabat i usa solament la quantitat justa per a la seva elaboració, fusionant la tradició del món faller amb la innovació i l’eficiència tecnològica.
El ‘Pulgarcito’ que plantarà aquest any la falla Menorca-Luis Bolinches, de l’artista faller Iván Martínez, està decorat parcialment perquè es pugui apreciar com està fet per dins amb aquest innovador mètode.
Així ho expliquen un dels quatre responsables de la recerca, el professor del Departament d’Informàtica de Sistemes i Computadores de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyera Informàtica de la UPV Miguel Sánchez.
Per a aquestes Falles una comissió fallera els havia encarregat un projecte a gran escala, però el desenvolupament està en fase de “laboratori” i per tant no podien generar tant material a curt termini.
L’evolució de la falla
Fins a principis del segle XX les falles eren calaixos alts amb tres o quatre ninots de cera que estaven vestits amb robes de tela, fins que els artesans van incorporar la reproducció de motlles en cartró pedra.
La creació de la falla ha anat evolucionant i tradicionalment els artistes fallers han utilitzat materials com a cartró, paper i fusta.
Actualment les figures més voluminoses es fan amb suro blanc i estan compostes de poliestirè expandit (poliexpán), uns materials fàcilment emmotllables, que aporten lluentor i s’esculpeixen amb molta facilitat, però per contra generen una quantitat significativa de desaprofitament.
Per això, la qual cosa proposen els investigadors “no genera residus, i és com una pasta de dents amb la qual solament uses el que necessites; la resta es queda en el pot per a una altra ocasió”, explica Sánchez, qui ressalta que aquesta és el seu principal avantatge.
Assenyala que l’entorn de treball de l’artista és “molt **polvoriento” i amb l’aplicació d’aquesta pasta el taller podria estar més net, ja que com no s’esculpeix, sinó que es talla, el procés mecànic no genera desaprofitaments.
El punt de partida de l’equip va ser buscar materials que anessin el subproducte d’un altre procés: la palla de l’arròs del cultiu d’aquest cereal i les serradures de les fusteries, emprats com a base orgànica combustible i que no aporten substàncies perilloses a la combustió, al costat d’un monòmer i aglutinants que formen la densa pasta.
Sobre la crema, Sánchez apunta que “faltaria comparar-ho amb l’avaluació de la combustió de la resta d’elements que es combinen en una falla”, doncs ells ja van encarregar una anàlisi al Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani que va concloure aquesta “sostenibilitat”.
L’expert assenyala que els materials que han seleccionat són barats i “tot” els fa pensar que “podria ser molt econòmic”, encara que adverteix que els investigadors estan a “expenses” que els artistes fallers avaluïn si el projecte “s’adapta al seu pressupost i els permet treballar amb la soltesa que necessiten”.
Incideix que el cost exacte es podria taxar si es comencés a produir a nivell industrial, encara que subratlla que han fet “tot l’esforç necessari” perquè pugui resultar “el més econòmic possible”.
“Som coneixedors de com està la indústria -continua- i hem parlat amb alguns artistes fallers, que ens han transmès que perquè puguin adoptar aquesta tecnologia ha de ser viable econòmicament. Encara que es vulgui fer un gest de sostenibilitat, no es pot duplicar o triplicar el cost”.
Des del gremi dels professionals que fan les falles, l’artista faller Ximo Esteve explica que al seu judici, encara que no hi ha xifres exactes, “no creu” que aquest mètode sigui “factible a nivell econòmic ara mateix”, encara que “no es nega” perquè els mètodes “evolucionen”.
Així, remarca que per poder construir les falles amb aquest innovador material “no pot ser més car que l’actual”, perquè “l’economia dels artistes fallers a dia d’avui és deficitària: els tallers estan enfonsats perquè ens hem fet la competència a la baixa”, lamenta.
Sánchez veu “complicat” a curt termini que es construeixi una falla sencera amb aquesta metodologia per una qüestió “física i estètica”, però creu que la seva proposta “es podria combinar amb les existents”.
